Els dos eren homes intrèpids i agosarats. A la sala lluminosa que els acollia hi havia poc més que una taula negre i baixa, un piano de paret recobert de polsim, unes cadires desiguals i poc estètiques i la intensa llum del sol que, tot entrant per la finestra, es reflectia a la fulla de les navalles que tots dos cenyien a les mans. Fou un instant mínim, pràcticament imperceptible, que separà l'abans del després, la calma de la fúria, la pau de la imminent batalla. Una petita remor, una mínima sensació a l'estómac i es llençaren al combat intens i ferotge. Empraven tota la seva força i astúcia en una lluita pel poder i la dominació, per la satisfacció de saber-se homes, més que bèsties. Un objectiu que, evidentment, no era gens fàcil. Els seus moviments, carregats de potència i de tècnica, no aconseguien arribar a la carn i les seves aspres ganivetades van haver de conformar-se, més d'una vegada, amb l'aire... Així fou (i és com havia d'ésser, és clar, perquè aquells homes encara eren maldestres) fins que la desgràcia n'assenyalà un dels dos. Un mal gest, un objectiu mal dirigit i una mala posició determinaren la ferida: gairebé fins l'ós. El dit, malmès, quedà terriblement tacat d'una sang que s'escolava cap a l'ungla i queia cap al terra. No hi hagué cap esglai, però si mirades dures i un gest compungit. Els moviments es precipitaren i, acorralat en una habitació minúscula adjacent, el ferit espolsà la mà i les parets s'ompliren de gotes de la seva sang, tan roja i tan fluida. Al dolor, però, s'hi sobreposava l'alegria de saber que, en una altra ocasió, un cop adquirida la tècnica, podria gaudir d'aquell plaer indescriptible. Fins i tot ferit a la mà (i per tant pràcticament inútil per a la tasca comú), el seu company procurava, per ell i li bendà la ferida. Tornaren a la sala espaiosa i, amb un ritme més reposat, observà com el cop de canyell esdevenia més i més efectiu. Les bèsties marines anaven caient una rera l'altra, a bon ritme, fins que no en quedà cap. Fou aleshores que un gran somriure els travessà la faç d'orella a orella. Espremeren la llimona amb les poques forces que els quedaven (el ferit hagué d'emprar la mà esquerra) i observaren com, lentament, cadascuna d'elles agonitzava, es removia de dolor i, finalment, moria. Aleshores, una per una, es menjaren la dotzena d'ostres i saberen que, tot i les ferides, havia valgut mooolt la pena!
Que bones eren, recoi!
Doncs si companys, què voleu que us digui,estaven de muerte! Aquesta història verídica sobre les ostres que ens vam menjar el Fèlix i jo el cap de setmana passat i la meva ferida a la mà (bé, de fet van ser dues, però no volia estendre'm massa!) m'han servit per il·lustrar com és la vida aquí a París: intensa, luxosa, cara, perillosa, una mica estressant però, al final, quan hi penses, val molt la pena!
Ui, sí, pels que potser no estigueu situats del tot: sóc a Paris des de fa 15 dies i m'hi quedaré fins a finals de novembre.He vingut a una estada de recerca de dos mesos a l'Institut de Physique Nucléaire d'Orsay (a les afores). Visc en un pis molt maco (que es on transcorre l'acció de la història anterior!) al bell mig del barri de Montorgueil-Saint Denis (altrament dit Montorgay per les mateixes raons que l'Eixample és altrament dit Gaixample), d'uns 40 metres quadrats. Tenim una habitació, un menjador, un lavabo i una cuineta amb un estenedor curiosíssim al sostre. I, tot i dormir cada dia en un sofà llit, m'ho passo molt bé! El meu company de pis es diu Fèlix, és físic (es queda com jo dos mesos a París), de Vilafranca i fa ni més ni menys que 2 metres d'alt. Altres qualitats seves són: (a) sap tocar el piano, (b) cuina molt bé (cosa que procuro comprovar cada dia) (c) tenim gustos musicals coincidents.
El carrer de Montorgueil és peatonal i ple de tendes: carnisseries, peixateries (el peixater quan té ofertes no para de cridar i ens desperta molts matins amb la seva veu cadenciosa i tènue [ironia]),fruiteries (Le Palais des Fruits [reminiscència de cert Palacio de la Porras y los Churros madrileny?]), pastisseries i fleques (inevitable Paul). Bars i restaurants, alguns d'ells ja freqüentats per il·lustres com Balzac que situà alguna de les escenes de la Comedia Humana en aquest carrer. Una ferreteria i un quiosc, dos Marchés-U i un Franprix, un badulake i un hotel de 4 estrelles de 240 euros la nit. Ah, també una botiga de Miss Sixty, una de Naf-Naf, un centre socio-cultural anomenat CERISE, dues gelateries italianes, una xocolateria i, de tant en quant, una big band freakie que toca la banda sonora de Magnum (entre d'altres hits del repertori històric).
Feta la petita introducció, potser que us expliqui com és un dia habitual per a mi a París. No té, la veritat sigui dita, res d'especial. M'aixeco, em dutxo, preparo l'esmorzar per a mi i el Fèlix (que gairebé sempre s'aixeca més tard que jo), si es prou tard miro una estona l'apassionant programa "Les Maternelles" (el Fèlix està platònicament enamorat de la presentadora, veieu el seu blog http://felimendu.blogspot.com/ si no em creieu), surto de casa i agafo el RER (l'equivalent als ferrocatas). M'hi passo mitja hora llegint, escrivint o dormint i arribo a treballar a quarts d'onze. Dino a les 12:30 amb la gent del grup (que diríem que no són ni tan antipàtics com els alemanys ni tan simpàtics com els de Barcelona) i per la tarda treballo fins tard. Generalment perdo el tren que tenia pensat agafar i arribo tard a casa, on el Fèlix m'espera i sopem tot veient Soir 3 (novament, una presentadora que ens apassiona). Si la nit ens crida, sortim a fer una cervesa pels voltants (al capdavall una parella de nois no destaca gens per aquí!). Val a dir, però, que la nit parisina està una mica afònica perquè aquí tot és tan car (3.50 la cervesa de 2 cl...) que, en general, ens quedem a caseta...
Pel que fa als cap de setmana, només n'he viscut dos i la veritat és que han estat bastant intensos. El primer coincidí amb la Nuit Blanche (nit del dissabte 1 al diumenge 2), un esdeveniment en què tots els museus de París obren i, per si no en tens prou, hi ha milers d'activitats pel carrer. Des de DJ's tocant techno brasiler fins a performances urbanes i concerts de 300 guitarres a Montmartre... Bé, els que coneixeu la meva faceta freak ja us haureu imaginat que no vaig poder evitar assistir a aquest darrer esdeveniment! Abans d'assistir-hi, però, ens va donar temps a visitar una exposició al Pompidou (sembla mentida quant dura una nit, es pot arribar a fer moooolt llarga... quant de temps perdem amb el son!) que era d'allò més impressionant: és deia Big Bang i no té res a veure amb la Física. Després d'una passejada pel centre, vam arribar-nos al concert del Sacré Coeur. Una hora de cua i de compressions humanes van precedir l'estranya experiència sonora i musical de les 300 guitarres que omplien l'església de manera quasi màgica. Quan ens vam cansar vam tornar a casa a peu però, per designis inescrutables, vam acabar en un bar irlandès parlant amb dues americanes i un borratxo oportunista que em va fotre un rollo immens sobre el món del cinema, la fatuitat de la televisió i que, cap al final, em desgranà una profundíssim tractat sobre la sinceritat humana. Per què sempre em toquen els xungos? Només voldria fer-vos notar l'absurditat del final de la vetllada: tornarem al Sacré Coeur a veure la sortida del sol amb les americanes... Però feia núvol i el sol no va voler sortir!
En fi, aquest darrer cap de setmana tampoc no ha estat per menys. Resulta que ara mateix hi ha 6 estudiants de doctorat del meu departament a París i vam organitzar un sopar que va ser molt divertit. Vam visitar un bar on tocaven jazz en directe i un australià al costat de la Sorbona. Després d'això, dissabte vaig fer una d'aquelles caminates de desenes de quilometres per París i vaig veure, per primera vegada, l'estàtua de la Llibertat (la que tenen aquí, vull dir)... Fou també molt intens. Altres anècdotes i highlights d'aquestes dues setmanes inclouen haver vist a una dona que semblava voler-se tirar del balcó de casa seva, la troballa dels restaurants amb noms exotics (Tean Dao Vien, Bien Bien, etc.), el mercat de les puces de la Porte de Montreuil (sembles haver desembocat en un zoco àrab!), veure Le Malade Imaginaire al teatre de la Comédie Française (això requeria alts nivells de francès que no tinc), descobrir que hi ha una noia catalana al despatx de sobre del meu, haver-nos cregut el titular d'un diari satíric (Le Moode) que assegurava que Chirac havia mort i convèncer a mitja estació de metro de que era veritat, haver trobat a faltar un munt a molt gent (sobretot la Rosa) i haver estat capaç de calcular la funció resposta del gas de Fermi lliure a temperatura zero. Petites coses que potser no us diuen res però que m'omplen molt i m'alegren l'existència...
Be, companys i companyes, si no vull perdre el tren us hagi de deixar ja. Voldria reiterar que us convido a tots a París (bé, el cap de setmana que ve i el següent són aquí la Rosa i els meus pares, però la resta estan lliures!), que el pis l'hem d'amortitzar! Espero saber alguna cosa de tooots vosaltres aviat,
Arnau
